El procés creatiu
es basa en la ressonància. L’artista davant el mirall del món.
Les lleis harmòniques del paisatge desperten les emocions. Per ressonància,
com si fossin un arpa de vent. Això explica que determinats llocs
contribueixin tant a la creació. Són caixes de reverber, escenificacions
de la vida interior. Les Illes Balears es troben entre ells.
Mallorca. Si ens fixem en la música, per exemple, comprendrem ben aviat per
què la majestuositat de la Serra de Tramuntana ha inspirat a tants
compositors, començant per Chopin. Aquí, els cims i els boscos
ens recorden les emocions extremes. Emfàtiques, però alhora
enfrontades a l’eterna placidesa d’un mar horitzontat. No hi
ha cap expressió millor per a la vida de l’ànima.
Menorca té òpera des del segle XVIII. I hi ha alguna cosa
en el seu paisatge tan ondulat i sense estridències, en els seus
carrers blancs i pendents a mesura humana, que sembla simbolitzar la creació
pausada, introspectiva. L’esdevenir fluent del sentiment, que es pinta
en els ocres i verds del paisatge.
Eivissa, contrasts entre el blanc el verd i el blau, sempre ha tingut un
aire africà. Tel·lúric. La revolució estètica
dels anys 60 va passar necessàriament per aquesta illa. Es tractava
d’una recerca de les arrels, una investigació de la identitat
universal dels creadors. Són tantes les tendències estètiques
i musicals que han nascut a l’illa, que no precisa més comprovació.
Fins i tot Formentera, amb la seva pedra lunar i alegre, les figueres, les
aigües turqueses, sembla estar convidant a la creació. Qui no
s’ha sentit artista per uns segons en acariciar un estrat de marès,
una pedra marina? És tanta la plenitud dels sentits, tanta l’essencialitat
de tot el que l’illa proporciona, que la creació sorgeix com
una cosa espontània i natural. Una manera de reflectir la intensitat
perceptiva que rebem.