No tenc dades a mà per quantificar-ho, i per ser sincers, em fa mandra començar a comptar, però la sensació que tenc des de fa anys és que de cada any hi ha més discos d’artistes locals, en part perquè amb l’abaratiment de les despeses molts grups opten per l’autoedició, de manera que ara anomenam disc quelcom que fa uns anys hagués rebut el reivindicable nom de ‘maqueta’ -un dels efectes col·laterals de
Myspace ha estat la quasi desaparació d’aquest format, maleïda internet.
Sigui com sigui, entre els discos publicats per discogràfiques establertes com pels mateixos artites cada any hi ha un ventall més gran de títols entre els que triar. I això que, pens, l’escena local està estancada. De cada vegada són menys els artites amb un veritable impacte, tant dins com fora de l’illa. A què es deu? A moltes coses. A la manca d’interès del públic en general per les coses noves, a que amb la democratització de l’edició ha perdut prestigi el fet de tenir un disc, a l’actitut còmoda dels artistes que davant les poques perspectives es conformen o posen excuses, hi ha poc suport per part dels mitjans de comunicació, de cada cop és més difícil tocar en directe… En general, hi ha bons grups, sempre n’hi ha hagut, però n’hi ha només uns quants que puguin dir que tenen una ‘carrera’ o res per l’estil. És a dir que potser tens disc, però també és molt probable que tenir un disc no suposi cap progrés.
Això no li lleva mèrit, en qualsevol cas, a l’obra en si. I de fet, enguany ha estat un any important per alguns dels artistes amb més projecció com
Joan Miquel Oliver i
L.A. El primer, ha publicat
Bombon Mallorquín, el seu segon treball en solitari, doblement ambiciós, i el segon ha debutat per la discográfica
Universal i, per ara, sembla que no té sostre.
Heavenly Hell és una de les millors notícies de l’any.
També treballen amb discográfiques de fora
John Tirado y
Blueberry Hill. El primer, americà afincat a l’illa i líder de
The Nash, els segons, catalans, però liderats per la pollencina
Maria Bennàssar, ambdós al segell
Lucinda Records. Fora de l’àmbit del rock, hi trobam a
The JP’s, probablement el grup més interessant de rap que ha aparegut per aquí des dels temps de
La Puta Opepé, i de fet, amb un dels seus membres a la producció:
El Xarro de las Calaveras. Enguany han publicat via
Coffy Records una mixtape en la qual han avançat part del material que hi haurà en el seu imminent debut.
Quant als segells d’aquí,
Blau segueix essent el més actiu: entre els treballs destacats que ha publicat hi són els de
Joan Miquel Oliver i el nou disc de la cuinera/rumbera
Tiu, a més de recolçar l’edició del primer álbum de
L’Equilibriste, el nou projecte de
Joan Toni Eskarabat així com amb el nou de
Son & The Holy Ghosts. I sense segell estan alguns dels projectes més interessants de l’escena de les illes:
The Bankers i
Fameliars. Els banquers han publicat
Intolerable només en vinil i en breu el penjaran a la xarxa perquè qualsevol que vulgui el pugui escoltar. Són una de les bandes de rock més convincents de l’illa, per actitud i cançons. Quant a
Fameliars, els eivissencs són una formació única que desgraciadament costa molt veure en directe malgrat tenir dos treballs senzillament meravellosos.
Hi ha futur, molt de futur, almanco pel que fa al talent. Que aquest talent sigui capaç de fer-se un lloc en un escenari de cada cop més competitiu i exigent, és encara una incògnita. Destaquen grups com
Beach Beach,
El Gran Amant,
Monta-mán,
Neurona,
The Misery Strings,
POAL,
Poz,
Ella Drácula i un que, malgrat no tenir disc, ha estat un dels noms propis de l’any,
Papa Topo. Acaben de signar amb
Elefant Records i el seu álbum serà produït per
Guille Milkiway de
La Casa Azul. Han estat el hype de l’any i atenent a la seva joventut i claredat d’idees, poden convertir-se en un dels noms més interessants de l’escena nacional just que confirmin un 50% de les expectatives.
Per 2010, haurien d’arribar els nous treballs de
The Marzipan Man i
Oliva Trencada, probablement dos dels artistes locals amb més a dir, el debut en format single dels esmentats Papá Topo i el primer llarg de
The JP’s, la gran promesa del rap local. Qui més? L’ex
Sexy Sadie Jaime García Soriano presentará el debut de
Sr. Nadie en breu i també
Sterlin estan preparant nou material, i no vendria de nou que també
Amarillo donassin senyals de vida. També sabem que
Doctor Martín Clavo, una de les millors bandes de rock local, tenen noves cançons. Sí, pot ser un gran any. I si
Satellites segueixen publicant singles, encara més.
PS: He intentat ser el més complet que he pogut, però probablement hi hagi altres discos per allà que m’he deixat fora, per ignorància o oblit. Estau convidats a fer les vostres aportacions als comentaris. Support your local scene.